Produccions

Sembla que la cultura i més concretament el teatre només s'encarreguin de superar crisis; crisis econòmiques, crisis sanitàries i crisis formals. El que és precari ja és gairebé un emblema i els canvis bipolars del rumb polític fan que el compromís a llarg termini s'assembli més a l'argument d'una pel·lícula distòpica que a una realitat tangible. I per si no fos prou, fa uns anys José y sus Hermanas van decidir lligar-se la manta al coll i en lloc de fer monòlegs i màgia prefereixen el com més siguem millor, tot ben horitzontal i creació contemporània i en col·lectiu. La seva joventut s'encarrega d'enaltir virtuts i talents encara per descobrir, però també els recorda que encara no estan al punt del xec en blanc; no són star system, no tenen la fórmula per col·lapsar taquilles i de moment són més solvents sobre l'escenari que tancant comptes anuals.

A la seva peça anterior, Concurso de Malos Talentos, van ser valentes i es van atrevir a imaginar els seus futurs, així en plural. Els seus futurs dins i fora de l'escenari i els seus futurs juntes i separades. Van ser valentes o només ho semblaven? Aparenten despreocupació i disbauxa durant una hora escassa per rebre les glòries i després plorar d'amagat? Se'ls omple la boca parlant de resiliència i tenacitat, però aquesta vegada els agradaria mirar als ulls del públic i confessar-los que són una colla de covardes. En aquesta cinquena peça volen que la gent sàpiga que estan cagades de por i plenes de preguntes sense resposta; tenen por que tot es desplomi, por al caos, a perdre's pel camí i que això faci que abracin integrismes i braços forts que les salvin. No volen canviar llibertat per seguretat, però, què poden fer si no els queda més remei?

En aquesta cinquena peça més que en cap altra José y sus Hermanas vol fingir, vol aparentar, vol fer creure tothom que tot està bé perquè de moment és l'única sortida. En aquesta cinquena peça José y sus Hermanas faran el que millor saben fer: explicar moltes mentides. La cosa va d'això.

Estem en una època on la producció d'imatges és inquantificable, estrepitosa i delirant. A l'era d'internet i de l'autorepresentació la realitat es dilueix a les nostres pantalles. Parlem amb mems i emojis: pura teatralitat. Ens desborda la manca de temps i la sensació d'estar perdent alguna cosa que està passant en un altre lloc. El nostre amor és ple de dades, de missatges, d'apps. Els nostres treballs col·lapsats per mails, feeds i excels. Les nostres expectatives i imaginaris alimenten i constitueixen algorismes i intel·ligències artificials. L'atenció és captiva i els nostres cossos esgotats. Estàvem preparades per a aquest futur? Aquest era el futur que volien?

Josep i les seves Germanes ens proposen un lloc d'excepció on ens podem aturar i imaginar altres maneres: el teatre. S'obre el teló i hi apareixen, albirant altres maneres de relacionar-se amb el futur o, com elles diuen, els futurs –el singular deixa de tenir sentit per allò que encara no existeix. A base de prova i assaig s'allisten per a nous –i no tan nous– escenaris. Teatre teatre. Teatre d actrius i escenes. El teatre de la vida. Teatre del bo. Efectivament, Josep i les seves Germanes no porten res de nou, al contrari: samplegen, refan i juguen. Ens fan qüestionar les nostres expectatives, però també ens conviden a gaudir del que ja coneixíem, a no demanar als futurs que siguin sempre sinònim del que és nou.

Saló menjador: espai per antonomàsia per representar els conflictes de la burgesia del segle passat. I potser també d'aquest i qui sap si del següent. Drames, comèdies, assassinats i malentesos en un espai que dóna cabuda i forma a un model de família, a una classe social ia una manera d'entendre i de fabricar intimitats. Són els salons que veiem sobre un escenari el mirall en què ens reflectim? Aquest saló és el contenidor dels nostres drames d'avui? Hauríem d'estar construint carrerons foscos, places o polígons industrials?

Explore el jardín de los Cárpatos és una peça escènica de mig format que aborda el fenomen del turisme a partir de tres eixos fonamentals: els desplaçaments massius, la corrupció dels paisatges sepultats després blocs d'apartaments i la trajectòria de la Marca Espanya des del franquisme fins a l'actualitat. Una marca imposada i dissenyada que ha imprès una petjada de tints comercials sobre la nostra identitat. Serem capaços de reinventar els viatges i el turisme?

S'ho pregunten José y sus hermanas en un treball que s'inicia de nou amb un procés de documentació i que continua amb l'elaboració d'una sèrie de càpsules que són la base de la feina de la companyia. En ell exploren els conceptes de veritat i ficció mitjançant l'ús d'un llenguatge multidisciplinari que comprèn des dels cossos de les artistes fins a la música, passant pel vídeo i el text, en un dispositiu escènic híbrid on la realitat i el món digital es combinen més que mai, contribuint a crear un relat diferent sobre el turisme.